Novetats de cinema - Estiu 2017

Novetats de cinema - Estiu 2017

07 de juliol de 2017

La estación de las mujeres. Directora: Leena Yadav, 2015.
En un poble rural de l'Índia anomenat Ujhaas, la Rani, la Lajjo i la Bijli, tres dones corrents, comencen a alliberar-se de les tradicions mil·lenàries que les han mantingut lligades a la servitud.
Recolzant-se en l'excel·lent treball de les tres protagonistes, en una excel·lent fotografia i una gosadia inusitada a l'hora d'abordar el sexe (tant en unes escenes notablement explícites com en unes converses pujades de to molt poc habituals en el cinema indi), la directora defensa amb ungles i dents la tesi que és possible revertir la situació del seu país si les dones es planten.

Rogue One: Una historia de Star Wars. Director: Gareth Edwards, 2016.
En una època de conflictes, un grup d'herois inversemblants emprèn una missió per robar els plànols de l'Estrella de la Mort, l'arma de destrucció definitiva de l'Imperi. Aquest esdeveniment reuneix gent corrent que tria fer coses extraordinàries.
El primer spin-off d'Star Wars trenca algunes constants estilístiques i visuals de la franquícia creada per George Lucas i es converteix per mèrits propis en una de les millors mostres de l’univers galàctic. 

Sully. Director: Clint Eastwood, 2016.
El 15 de gener de 2009, el Capità Sullenberger va fer amarar el seu avió avariat sobre les aigües del riu Hudson, salvant la vida de les 155 persones a bord. No obstant això, mentre el Sully era aclamat, es desenvolupava una investigació que amenaçava de destruir la seva carrera.
Tom Hanks, aguanta el pes de cada pla amb una precisió gairebé màgica. El paper li escau com l’anell al dit, però gràcies a una subtilesa i una presència rutilant a la vegada que poc afectada, Tom Hanks demostra un cop més que, si alguna vegada havia fet malícia, ja fa temps que no se li pot tenir cap mania: si Eastwood és la solvència feta director, Hanks és la solvència feta intèrpret.

Paterson. Director: Jim Jarmusch, 2016.
Paterson és un conductor d'autobús a la ciutat de Paterson, Nova Jersey. Cada dia, segueix una rutina simple: fa la seva ruta diària, observant la ciutat a través del seu parabrisa i sentint fragments de converses fugaces al voltant.
Aquesta pel·lícula és Jim Jarmusch en estat pur. Aquí es troba la seva vessant més minimalista i càlida. Aquella que aconsegueix or d’observar petits gestos i moviments, de seguir amb insistència calmada vides anònimes que en el seu rum-rum rutinari troben sense pensar-ho una connexió màgica.

Que Dios nos perdone. Director: Rodrigo Sorogoyen, 2016.
Madrid, estiu de 2011. Crisi econòmica, moviment 15-M i un milió i mig de pelegrins que esperen l'arribada del Papa conviuen en un Madrid més calorós i caòtic que mai. En aquest context, els inspectors Velarde i Alfaro han de trobar un assassí en sèrie.
Amb Que Dios nos perdone, Rodrigo Sorogoyen assumeix el seu primer policíac mainstream, però, en essència, el contingut no defuig el component psicològic que ja va explorar al seu anterior film, Stockholm, amb el qual debutava en el llargmetratge i que, especialment en la seva segona meitat, oferia una radiografia farcida de clarobscurs dels seus dos protagonistes.

Los exámenes. Director: Cristian Mungiu, 2016
Un pare descobreix que un accident posa en perill els exàmens finals de la seva filla, i la seva beca per estudiar al Regne Unit.
Tensa i ben travada, Los exámenes treu partit d’una direcció d’actors excel·lent apuntalada en el diàleg entre pare i filla, que defensen amb ímpetu el veterà Adrian Titieni i una emergent Maria-Victoria Dragus. La seva relació, que Mungiu va detallant amb cura i naturalitat, és el lligam inicial que empeny el sofert protagonista a creuar aquell llindar on la moralitat i el sentit comú es confonen.

La doncella. Director: Park Chan-wook, 2016
En els anys 30, durant la colonització japonesa de Corea, una jove carterista és contractada per un fals comte. Ha de fer-se passar per una donzella per robar l'herència d'una rica japonesa que viu reclosa en una mansió.
Un relat de suspens amb un engranatge narratiu complex –de vegades massa– que ens fa pensar en Las diabólicas, de Henri-Georges Clouzot, en clau lèsbica, però també en els films d’explotació sexual europeus dels anys setanta. Una barreja entre progressisme i apunts reaccionaris, feminisme i alhora poder masculí. I és que La doncella és profundament provocadora; la incorrecció política recorre cadascuna de les seves imatges.